“L´AIRE QUE RESPIRES ÉS POLÍTICA” MANDY PATINKIN.

M´agradaria que tots vosaltres miràreu aquest vídeo i valoràreu el seu contingut. Al llarg del curs hem seguit un fil conductor, la lluita per la igualtat, que ens ha portat a temàtiques i lluites ben diverses com ara la Il·lustració, la independència dels EEUU, la Revolució Francesa, la lluita pel sufragi en les seues diverses modalitats -universal masculí (quin oximorón!), femení-, la Comuna de París, la Revolució Russa, la lluita contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola…

Però si aquest estudi no ha servit perquè acabeu l´institut amb una opinió pròpia, no sols sobre els temes tractats, sinó també sobre els desafiaments que planteja el món actual, considere que la utilitat del nostre treball haurà estat molt escassa. Contràriament, si he col·laborat perquè sigueu conscients, tal i com diu Mandy Patinkin, que el feixisme no sols és un problema del passat, de Hitler i de Franco, probablement haurà merescut la pena.

Si vos he ajudat a entendre que la història no sols l´han fet els reis sinó també els pobles, i que no podem entendre la història com un procés alié a nosaltres mateixos, de ben segur haurà pagat la pena. No he pretés que pensareu com jo sinó que pensàreu històricament, que es formàreu una opinió pròpia del món en què vivim perquè siguem tots conscients que, com diu Mandy Patinkin,         l´aire que respirem és política. En definitiva, que el que passa al món ens afecta i que en som responsables de moltes de les coses que passen, que tenim la responsabilitat moral de fer un món més just i segur per a tots. La tragèdia dels refugiats sirians i la resposta canalla d´Europa en pot ser un bon exemple.  El nostre silenci n´es responsable.

 

Ací teniu la lletra d´un poema de l´escriptor català Joan Oliver (Pere Quart) que descriu el moment en què fuig a França com a refugiat després de la victòria franquista a la Guerra Civil Espanyola. Per a mi  es tracta d´un poema universal que esdevé bandera dels refugiats a qualsevol temps i país.

CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna , que l’esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarona amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Ací aquest poema recitat per ell mateix:

I ací en versió de Lluís LLach:

I en altres versions magnífiques de Sílvia Pérez Cruz:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: